Els autònoms que tributen en estimació directa poden deduir determinades primes d’assegurança mèdica en el seu IRPF. Però una recent consulta de la Direcció General de Tributs introdueix un matís important: per aplicar aquesta deducció no n’hi ha prou que l’autònom assumeixi personalment el pagament. També ha de figurar com a prenedor de la pòlissa.
La contractació d’una assegurança mèdica pot tenir avantatges fiscals per als professionals i autònoms que desenvolupen una activitat econòmica. La Llei de l’IRPF permet considerar com a despesa deduïble determinades primes d’assegurança de malaltia a l’hora de calcular el rendiment net de l’activitat en estimació directa.
Ara bé, abans d’aplicar aquesta deducció és important revisar no només qui està cobert per l’assegurança o qui paga els rebuts, sinó també a nom de qui està contractada la pòlissa.
La consulta vinculant V1178-26, de 20 de maig de 2026, de la Direcció General de Tributs (DGT), posa el focus precisament en aquesta qüestió i estableix que, perquè la prima pugui tenir la consideració de despesa deduïble de l’activitat, el mateix professional que exerceix l’activitat econòmica ha de ser el prenedor de l’assegurança.
L’article 30.2.5a de la Llei de l’IRPF estableix aquesta possibilitat per als contribuents que desenvolupen activitats econòmiques i determinen el seu rendiment net mitjançant el mètode d’estimació directa.
La deducció pot incloure les primes corresponents a:
Per tant, no totes les persones que puguin estar incloses en una mateixa pòlissa generen necessàriament el dret a deducció. Per exemple, la norma no inclou en aquest benefici fiscal les parelles de fet, els ascendents, els germans o altres familiars.
La normativa estableix un límit de 500 euros anuals per cadascuna de les persones que compleixin els requisits. Aquest import s’incrementa fins als 1.500 euros anuals per persona amb discapacitat. És important tenir en compte que es tracta d’un límit individual.
Així, si la prima corresponent a una persona és inferior a 500 euros, només podrà deduir-se l’import efectivament satisfet. Si supera aquest import, amb caràcter general la deducció quedarà limitada als 500 euros, o als 1.500 euros quan es tracti d’una persona amb discapacitat.
Tampoc es poden compensar els imports entre els diferents assegurats. El fet que no s’esgoti el límit corresponent a un membre de la família no permet incrementar el límit aplicable a un altre.
Es pot donar el cas que l’autònom pagui els rebuts de l’assegurança des del seu compte bancari personal però no sigui el prenedor que figura a la pòlissa. En aquesta situació, el fet d’haver suportat materialment el cost no és suficient per considerar la prima com una despesa deduïble de la seva activitat.
La DGT es remet a l’article 14 de la Llei 50/1980, de Contracte d’Assegurança, segons el qual és el prenedor qui està obligat al pagament de la prima en les condicions establertes a la pòlissa.
Per aquest motiu, Tributs considera necessari que el professional que exerceix l’activitat econòmica sigui també el prenedor de l’assegurança.
La consulta V1178-26 analitza precisament una situació en què el prenedor de l’assegurança és una societat, mentre que les primes són abonades des d’un compte bancari particular.
La conclusió de Tributs és que aquestes primes no poden considerar-se despesa deduïble de l’activitat econòmica individual del professional, perquè és la societat i no el contribuent qui figura jurídicament com a prenedor de la pòlissa.
Aquest criteri té una conseqüència especialment rellevant per als socis i administradors que també desenvolupen una activitat econòmica per compte propi: cal diferenciar clarament la seva relació amb la societat de la seva activitat professional individual.
Societat i soci són contribuents diferents. Per tant, una assegurança contractada per la societat no es pot traslladar automàticament a l’activitat individual del soci per considerar-la una despesa professional deduïble.
En aquest punt és important no confondre dos tractaments fiscals diferents. Quan parlem d’un autònom que contracta i paga la seva pròpia assegurança mèdica, ens trobem davant d’una possible despesa deduïble per determinar el rendiment net de la seva activitat econòmica, amb els requisits i límits que hem explicat.
En canvi, quan una empresa satisfà una assegurança mèdica a favor d’un treballador, la Llei de l’IRPF preveu un règim diferent: pot existir una retribució en espècie exempta dins dels límits establerts legalment. Per tant, són dos beneficis fiscals diferents i no es poden aplicar indistintament.
Aquesta distinció adquireix encara més importància en el cas dels autònoms societaris, socis i administradors, ja que el seu enquadrament en el RETA no determina per si mateix quin tractament fiscal correspon a l’assegurança. Cal analitzar qui contracta la pòlissa, qui n’assumeix el cost i en virtut de quina relació es rep aquesta cobertura.