El Tribunal Suprem concreta la relació entre el reconeixement d’una incapacitat permanent i el grau de discapacitat del 33%. En la Sentència 498/2026, de 26 de maig, estableix que són dues figures amb sistemes de valoració propis i reafirma, per a les situacions anteriors a la reforma de 2023, la necessitat d’acreditar el grau de discapacitat d’acord amb el procediment específic corresponent.
La incapacitat permanent forma part del sistema de Seguretat Social i determina l’afectació que unes determinades limitacions tenen sobre la capacitat laboral d’una persona.
El grau de discapacitat, per la seva banda, disposa d’un sistema específic de valoració i acreditació. El seu reconeixement parteix dels barems i procediments establerts per la normativa aplicable.
Ambdues constitueixen qualificacions jurídiques diferents, cadascuna amb els seus requisits, procediments i efectes.
La legislació anterior establia que els pensionistes de la Seguretat Social amb una incapacitat permanent total, absoluta o gran invalidesa tindrien la consideració de persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33% “als efectes d’aquesta llei”.
Posteriorment, el Reial decret legislatiu 1/2013, pel qual es va aprovar el text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social, va incorporar l’expressió “a tots els efectes”.
Aquest canvi és determinant en la interpretació del Tribunal Suprem. La sentència considera que el text refós va ampliar l’abast que havia establert el legislador i va excedir, per tant, els límits de la delegació legislativa. Jurídicament, aquesta situació es qualifica com a ultra vires.
L’equiparació prevista inicialment tenia uns efectes delimitats per la mateixa norma. La redacció posterior, en canvi, l’estenia al conjunt d’efectes jurídics associats al reconeixement d’un grau de discapacitat del 33%.
La Sentència 498/2026 dona continuïtat al criteri fixat per les sentències del Ple del Tribunal Suprem 992, 993 i 994/2018, de 29 de novembre, i mantingut posteriorment en altres resolucions de 2024 i 2025.
D’acord amb aquesta doctrina, en el règim jurídic anterior a la reforma de 2023, el grau de discapacitat havia d’obtenir-se mitjançant la valoració específica prevista per a aquest reconeixement, més enllà de l’existència d’una pensió d’incapacitat permanent.
El Tribunal també aborda la incidència de la Convenció de Nova York sobre els drets de les persones amb discapacitat. La sentència assenyala que la Convenció parteix d’una concepció pròpia de la discapacitat, però que del seu contingut no deriva una equiparació automàtica entre una incapacitat permanent i un determinat percentatge de discapacitat.
La Llei 3/2023, de 28 de febrer, va modificar l’article 4.2 del Reial decret legislatiu 1/2013 i va establir una nova regulació sobre l’abast de l’equiparació entre determinades situacions d’incapacitat permanent i el grau de discapacitat del 33%.
La Sentència 498/2026 resol una situació produïda abans de l’entrada en vigor d’aquesta reforma. El mateix Tribunal Suprem assenyala expressament que les conseqüències de la nova redacció queden fora de l’objecte de la resolució.
Per això, davant d’una situació d’incapacitat permanent, resulta essencial determinar la normativa aplicable, la data del reconeixement i l’efecte concret per al qual es vol acreditar la discapacitat.