En els processos de negociació col·lectiva, sovint sorgeix el debat sobre què significa negociar “de bona fe” i quins límits té aquest deure per part de l’empresa. La jurisprudència del Tribunal Suprem conclou que la bona fe no equival, en cap cas, a l’obligació d’acceptar les propostes de la representació social ni a arribar necessàriament a un acord.
El que exigeix la llei és que es compleixin els requisits formals del període de consultes i que hi hagi un intercanvi real d’informació i voluntat de diàleg. Però això no comporta que l’empresa estigui obligada a millorar les seves ofertes si la seva situació econòmica ho impedeix.
En diverses sentències, el Tribunal Suprem ha assenyalat que no es pot confondre la mala fe amb una postura derivada de la realitat econòmica de l’empresa. Quan aquesta es troba en una situació crítica —amb pèrdues greus, endeutament o fins i tot a les portes d’un concurs de creditors—, és legítim que no pugui oferir mesures alternatives més favorables als treballadors.
El compliment de la bona fe negociadora, per tant, es basa en:
En canvi, el fet de no presentar alternatives concretes no es pot entendre automàticament com a mala fe, si l’empresa acredita que la seva situació li impedeix fer-ho.