La subcontractació d’un servei no pot limitar-se a posar treballadors a disposició d’una altra empresa o Administració. L’empresa contractista ha de continuar exercint de manera real i efectiva les funcions pròpies de l’empresari, especialment pel que fa a l’organització, la direcció i el control de l’activitat laboral.
Així ho estableix el Tribunal Suprem en la Sentència 682/2026, de 21 de juliol, que torna a delimitar la frontera entre una contrata de serveis legítima i una cessió il·legal de treballadors, regulada a l’article 43 de l’Estatut dels Treballadors.
Un dels aspectes més rellevants de la sentència és la distinció que fa el Tribunal entre el control formal de la relació laboral i el control real i funcional de l’activitat que desenvolupa el treballador.
Que l’empresa contractista pagui els salaris, cotitzi a la Seguretat Social, gestioni permisos i vacances, controli el registre de jornada, ofereixi formació en prevenció de riscos o exerceixi formalment la potestat disciplinària són elements que cal tenir en compte, però que no acrediten necessàriament que sigui aquesta empresa qui exerceix realment el poder de direcció.
El Tribunal Suprem posa especial èmfasi en el registre horari. Controlar les hores treballades pot ser necessari per gestionar la relació laboral i, també, per facturar correctament el servei al client. Per tant, aquest control, per si mateix, no permet concloure que la contractista dirigeixi efectivament l’activitat dels seus treballadors.
Per determinar si existeix una cessió il·legal, cal anar més enllà dels aspectes administratius i analitzar com s’organitza realment la prestació del servei.
El Suprem assenyala que el control de l’activitat dels treballadors ha de continuar en mans de l’empresa subcontractada en aquelles qüestions que incideixen en l’organització del treball i en l’exercici efectiu de les facultats empresarials.
Per tant, resulta especialment rellevant determinar qui dona les instruccions, qui decideix les tasques que s’han de realitzar, qui estableix com s’han d’executar, qui supervisa el resultat i amb qui es coordina habitualment el treballador per desenvolupar la seva activitat.
En el supòsit analitzat, el Tribunal constata que l’empresa contractista mantenia essencialment un control formal de la relació laboral, mentre que la direcció efectiva de l’activitat quotidiana corresponia al personal de l’Administració per a la qual es prestava el servei. Aquesta realitat porta el Suprem a apreciar l’existència d’una cessió il·legal de treballadors.
La sentència també analitza el paper dels coordinadors de l’empresa contractista. La seva existència o el nombre de visites que facin al centre de treball no determina per si sol que existeixi una direcció empresarial efectiva. El que importa és el contingut d’aquesta supervisió.
Si les visites es limiten a mantenir contacte amb el client o comprovar si existeixen incidències, però el coordinador no supervisa el lloc de treball, no coneix directament com s’està executant el servei ni imparteix instruccions sobre l’activitat, difícilment es pot considerar que existeix un control funcional efectiu.
Per tant, el Suprem torna a prioritzar la realitat de la prestació per sobre de l’existència formal de mecanismes de coordinació.