El Tribunal Suprem ha establert que, per determinar la residència fiscal a Espanya segons l’article 9.1.b) de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (LIRPF), cal considerar el conjunt d’activitats i interessos econòmics de l’individu. Això inclou el lloc d’obtenció de les rendes, la ubicació del patrimoni immobiliari i mobiliari, i el lloc des d’on es gestiona aquest patrimoni, entre altres vincles rellevants.
Aquesta interpretació amplia el concepte de «nucli principal» o «base de les activitats o interessos econòmics» més enllà del simple lloc de generació de rendes, incorporant factors com la localització dels béns i la seva gestió. Així, es proporciona una visió més completa per determinar la residència fiscal a Espanya.
Aquest criteri complementa la jurisprudència anterior, que ja estableix que les autoritats espanyoles no poden ignorar un certificat de residència fiscal emès per un altre estat amb el qual Espanya té un conveni de doble imposició. En cas de conflicte de residència, és necessari aplicar les normes previstes en aquests convenis, que sovint utilitzen conceptes més amplis, com el «centre d’interessos vitals», per resoldre aquestes situacions.