El Tribunal Suprem, en la Sentència 194/2026, de 25 de febrer, ha tornat a analitzar els límits dels pactes de no competència postcontractual i, en concret, si l’empresa pot reclamar al treballador la devolució de quantitats percebudes com a salari quan el pacte ha estat declarat nul.
El cas parteix d’una clàusula contractual que establia que qualsevol increment salarial percebut per sobre del salari de conveni es consideraria compensació pel pacte de no competència. El treballador no podia prestar serveis per a empreses competidores durant els 24 mesos posteriors a la finalització del contracte.
El Tribunal recorda que la compensació econòmica del pacte de no competència ha de tenir una naturalesa clara i diferenciada. En aquest cas la clàusula vinculava la compensació a un increment salarial genèric, sense identificar un concepte indemnitzatori específic.
Això és rellevant perquè el salari retribueix la prestació de serveis efectivament realitzada durant la relació laboral. Per tant, no pot convertir-se, de manera confusa o indirecta, en una compensació per una obligació posterior a l’extinció del contracte.
La sentència aplica el criteri de l’article 1288 del Codi Civil, segons el qual les clàusules fosques no poden afavorir la part que les ha redactat. En aquest cas la redacció provenia de l’empresa i no permetia diferenciar clarament què era salari i què era compensació pel pacte de no competència.
Per aquest motiu el Tribunal conclou que no es pot treure del salari cap import com si fos una compensació econòmica pel pacte de no concurrència.
La conseqüència pràctica és que el pacte de no competència és nul i encara que el treballador hagi prestat serveis per a una empresa competidora, no ha de retornar les quantitats percebudes com a salari.
El Tribunal entén que aquestes quantitats retribuïen la feina realitzada durant la vigència del contracte i no tenien naturalesa indemnitzatòria. Per tant no poden ser reclamades posteriorment per l’empresa com a compensació indegudament percebuda.