La Sala Social del Tribunal Suprem, en la Sentència 441/2026, de 22 d’abril, ha establert un límit important als processos de digitalització empresarial: les empreses poden implantar eines digitals per gestionar les relacions amb Recursos Humans, però no poden convertir-les en l’únic canal disponible quan això dificulta l’exercici dels drets dels treballadors.
L’empresa va decidir centralitzar totes les comunicacions amb Recursos Humans a través d’una plataforma digital corporativa. A partir de la seva implantació, els treballadors havien d’utilitzar obligatòriament aquesta eina per presentar sol·licituds relacionades amb permisos, baixes mèdiques, excedències o altres tràmits laborals.
Paral·lelament, es van eliminar altres vies de comunicació que fins aleshores estaven disponibles, com el correu electrònic o l’atenció presencial.
La representació dels treballadors va impugnar aquesta mesura en considerar que limitava de manera injustificada l’accés als serveis de Recursos Humans i dificultava l’exercici de determinats drets laborals.
Durant el procediment es va acreditar que els treballadors podien accedir a l’aplicació des dels seus dispositius personals o des d’uns terminals habilitats als centres de treball. No obstant això, aquests equips presentaven limitacions importants.
Entre altres aspectes, no permetien adjuntar documentació a les sol·licituds presentades, una funcionalitat especialment rellevant en tràmits com justificants mèdics, documentació per permisos o altres gestions administratives. Aquest fet va ser determinant en la valoració efectuada pel Tribunal Suprem.
La sentència reconeix que la digitalització dels processos interns forma part de les facultats d’organització i direcció de l’empresa previstes a l’article 20 de l’Estatut dels Treballadors. Per tant, les empreses poden implantar plataformes digitals per gestionar processos de Recursos Humans i promoure’n l’ús com a canal principal. Tanmateix, el Tribunal considera que aquesta facultat no és il·limitada.
Quan l’eina implantada genera dificultats objectives per exercir drets laborals o no ofereix una funcionalitat equivalent als canals tradicionals, l’empresa no pot imposar-la com a única via de comunicació.
Segons el Suprem, el problema no era l’existència de la plataforma digital, sinó la desaparició de totes les alternatives. La resolució conclou que l’aplicació podia ser una eina principal o preferent, però no l’únic canal disponible en les circumstàncies acreditades.
El Tribunal destaca que la transformació digital ha de garantir que els treballadors puguin continuar exercint els seus drets de manera efectiva, sense obstacles tècnics ni dificultats afegides.