La inclusió en fitxers de morositat com ASNEF, Badexcug o CIRBE té una funció legítima dins del sistema financer: proporcionar informació sobre la solvència de persones i empreses per facilitar l’avaluació del risc en la concessió de crèdit. Ara bé, el seu impacte va molt més enllà d’una simple anotació informativa.
A la pràctica, figurar en un registre de morositat pot dificultar l’accés al finançament, la contractació de determinats serveis o fins i tot el desenvolupament normal d’una activitat professional. Per aquest motiu, la normativa estableix requisits estrictes perquè una inclusió sigui legítima: l’existència d’un deute cert, vençut i exigible, un requeriment previ de pagament i una informació adequada a la persona afectada.
La problemàtica esdevé especialment significativa en l’àmbit de la Llei de la Segona Oportunitat. Quan una persona obté judicialment l’Exoneració del Passiu Insatisfet (EPI), el deute deixa d’existir jurídicament i, en conseqüència, les seves dades haurien de ser eliminades dels fitxers de morositat.
Malgrat això, no són excepcionals els casos en què aquestes dades continuen apareixent als registres durant mesos o fins i tot anys després de l’exoneració. Aquesta situació genera una contradicció evident: el deutor ha recuperat la seva situació legal, però continua patint les limitacions econòmiques derivades d’una informació que ja no reflecteix la realitat.
Recentment, el Tribunal Suprem ha introduït un matís rellevant. Tot i considerar que la inclusió en un fitxer de morositat sense complir els requisits legals continua constituint una intromissió il·legítima en el dret a l’honor, ha assenyalat que les indemnitzacions poden moderar-se quan el deute és real, vençut i exigible, encara que no s’hagi efectuat correctament el requeriment previ de pagament.
L’objectiu és evitar que les compensacions es converteixin en una font d’enriquiment injustificat, tot buscant un equilibri entre la protecció dels consumidors i el correcte funcionament dels sistemes d’informació creditícia. Tanmateix, aquesta doctrina no elimina l’obligació de complir rigorosament les garanties legals exigides per a la inclusió en aquests registres.
El debat no afecta únicament el dret a l’honor o la protecció de dades personals. També incideix directament en l’eficàcia dels mecanismes dissenyats per afavorir la reintegració econòmica de les persones en situació d’insolvència. Si la cancel·lació o exoneració del deute no comporta l’eliminació efectiva dels seus principals efectes econòmics, es corre el risc de buidar de contingut instruments com la Llei de la Segona Oportunitat.
Per això, la cancel·lació dels registres de morositat no hauria de considerar-se un tràmit accessori, sinó una conseqüència necessària de l’extinció del deute. Només així es garanteix que la persona afectada pugui reprendre realment la seva activitat econòmica i recuperar la normalitat financera.