El Tribunal Suprem, en la Sentència 238/2026, de 10 de març, recorda que la resolució indemnitzada del contracte després d’una modificació substancial de condicions de treball no és automàtica. Perquè la persona treballadora pugui extingir el contracte amb dret a indemnització, cal que acrediti un perjudici real i efectiu.
L’article 41.3 de l’Estatut dels Treballadors permet rescindir el contracte quan la modificació afecta determinades condicions, com la jornada, l’horari o la distribució del temps de treball. Ara bé, el Tribunal insisteix que no n’hi ha prou amb l’existència formal d’una modificació substancial.
El perjudici és un element essencial de l’acció i la càrrega de provar-lo correspon a la persona treballadora. No existeix una presumpció legal que permeti entendre que tota modificació substancial genera automàticament un dany.
En el cas analitzat, l’empresa havia comunicat una modificació de l’horari i de la distribució de la jornada, però aquesta mesura no es va arribar a aplicar efectivament. La treballadora va continuar mantenint el mateix horari i jornada que venia realitzant.
Posteriorment, l’empresa va comunicar expressament que aquella modificació no tenia efectes vinculants i que es mantenien les condicions anteriors. Per aquest motiu el Tribunal conclou que el perjudici no podia quedar en un pla merament teòric.
La sentència reforça la doctrina segons la qual la modificació substancial pot donar dret a extingir el contracte, però només quan la persona treballadora resulti efectivament perjudicada.
Així doncs, si la mesura no s’aplica, no produeix efectes reals i no s’acredita cap perjudici concret, no procedeix la resolució indemnitzada del contracte.
En definitiva, davant d’una modificació substancial de condicions de treball cal analitzar no només la mesura comunicada, sinó també els seus efectes reals. Sense perjudici acreditat, no hi ha dret automàtic a extingir el contracte amb indemnització.