El Tribunal Suprem, en sentència de 14 de gener de 2026, ha fixat criteri sobre el règim dels dies de lliure disposició al sector de l’atenció a les persones dependents: no es poden gaudir de manera anticipada, ja que es meriten progressivament a raó d’un dia per cada tres mesos de treball, tot i que els períodes d’incapacitat temporal sí que computen a efectes del seu devengament.
La resolució interpreta l’article 53.1.b) del VIII Convenio Marco Estatal de Servicios de Atención a las Personas Dependientes i revoca parcialment el criteri sostingut per l’Audiència Nacional el 2024, aportant una lectura més restrictiva pel que fa al moment de gaudi, però garantista en relació amb el còmput del temps de treball.
En aquest sentit, el dret als dies de lliure disposició no neix de forma automàtica a l’inici de la relació laboral, sinó que es va generant de manera gradual. Només un cop devengats poden acumular-se i utilitzar-se, d’acord amb el que estableixi el conveni col·lectiu, descartant així qualsevol interpretació que permeti el gaudi abans d’haver completat el temps mínim necessari.
Alhora, el Tribunal confirma que la situació d’incapacitat temporal no interromp el devengament d’aquests dies, ja que els assimila funcionalment a les vacances anuals. Aquesta interpretació s’alinea amb els criteris generals de l’ordenament laboral recollits a l’Estatuto de los Trabajadores, segons els quals els drets vinculats al descans no poden veure’s perjudicats per una baixa mèdica.