Qui ha d’acreditar la manca de crida d’un treballador fix discontinu?

Una de les qüestions més habituals en les relacions laborals amb contractes fixos discontinus és què passa quan l’empresa no efectua la crida al treballador per iniciar una nova campanya o activitat. Aquesta situació pot derivar en conflictes, especialment si no s’ha comunicat de manera formal ni s’ha justificat la decisió.

Recentment, diverses sentències (Sentència TSJ Andalusia 2687/2024 de 19 Desembre de 2024) han posat l’accent en un punt clau: la càrrega de la prova recau en l’empresa. És a dir, si un treballador fix discontinu al·lega que no ha estat cridat quan li hauria correspost, és la companyia qui ha de demostrar que:

• L’activitat no s’ha dut a terme durant aquell període.
• Hi ha hagut una raó organitzativa o econòmica justificada per no fer la crida.
• No es preveia activitat per al lloc de treball habitual d’aquell treballador.

Aquest criteri es fonamenta en el principi de facilitat probatòria (article 217.7 de la Llei d’enjudiciament civil), segons el qual qui té més possibilitat d’aportar proves ha de fer-ho.

Aquesta doctrina reforça la necessitat de documentar adequadament les crides als fixos discontinus, així com les decisions de no realitzar-les. No fer-ho pot comportar que una manca de crida sigui considerada un acomiadament improcedent, amb les conseqüències legals i econòmiques que això implica.

Per tant:

• Comunica per escrit les crides i les seves condicions.

• Justifica documentalment qualsevol decisió de no cridar un treballador.

• Revisa les pràctiques de gestió del personal fix discontinu per evitar conflictes i sancions.