El Tribunal Suprem (STS de 16 de gener de 2025, rec 1275/2023) recorda que la transgressió de la bona fe contractual pot justificar l’acomiadament disciplinari quan la conducta és greu i culpable, especialment en casos d’apropiacions indegudes, furts o conductes similars.
La bona fe, la fidelitat i la lleialtat formen part dels deures bàsics de la relació laboral. Quan una conducta trenca aquesta confiança, l’empresa pot adoptar mesures disciplinàries, inclòs l’acomiadament, si els fets tenen prou gravetat.
Ara bé, l’acomiadament és la sanció més greu i exigeix una interpretació restrictiva. No qualsevol incompliment permet extingir el contracte: cal valorar la gravetat, la culpabilitat i les circumstàncies concretes.
En supòsits d’apropiació de diners o productes de l’empresa, el més rellevant no és només el valor econòmic del que s’ha sostret, sino la ruptura de la confiança. Per això fins i tot quantitats reduïdes poden justificar l’acomiadament si la conducta està tipificada com a falta molt greu i queda acreditada la intencionalitat.
La devolució posterior de l’import o l’escàs valor dels béns no impedeixen, per si sols, la procedència de l’acomiadament.
Tot i això la pèrdua de confiança no elimina l’exigència de proporcionalitat. La teoria gradualista obliga a analitzar si els fets tenen prou entitat per justificar la màxima sanció o si correspondria una mesura disciplinària inferior.
Així doncs, abans d’acomiadar, cal comprovar que la conducta està provada, que encaixa en el conveni aplicable i que la seva gravetat justifica realment l’extinció del contracte.