El Tribunal Suprem ha resolt una qüestió que, fins ara, havia generat interpretacions divergents en alguns procediments judicials (STS 2113/2026 – ECLI:ES:TS:2026:2113): els salaris de tramitació s’han de liquidar en import brut, però el pagament efectiu a la persona treballadora s’ha de fer en quantia neta, després d’aplicar les retencions d’IRPF i les cotitzacions a la Seguretat Social que legalment corresponguin.
La resolució unifica doctrina i recorda que aquestes obligacions fiscals i de cotització continuen sent exigibles encara que el pagament es produeixi en fase d’execució judicial.
El cas té origen en un procediment d’acomiadament en què, després de diverses actuacions judicials, es discutia si els salaris de tramitació havien d’abonar-se íntegrament a la treballadora o si, abans del pagament, calia practicar les retencions legals corresponents.
El Tribunal Superior de Justícia de Canàries havia considerat que no procedia aplicar aquests descomptes. Davant aquesta interpretació, l’empresa va interposar recurs davant el Tribunal Suprem, que finalment estima el recurs i fixa doctrina.
El Tribunal Suprem recorda que una cosa és la liquidació del deute salarial i una altra el seu pagament.
La quantia dels salaris de tramitació es calcula inicialment en import brut. No obstant això, quan arriba el moment d’abonar-los, el pagador està obligat a practicar les retencions fiscals i les deduccions de la quota obrera de la Seguretat Social, igual que succeeix amb qualsevol nòmina.
En conseqüència, la persona treballadora ha de percebre l’import net resultant després d’aquests descomptes.
Un dels aspectes més destacats de la sentència és que el Tribunal recorda que, quan el pagament es canalitza a través del jutjat —ja sigui en execució de sentència o mitjançant una consignació judicial—, l’òrgan judicial actua com a substitut del pagador.
Per aquest motiu, el jutjat també ha d’aplicar les retencions i cotitzacions que correspondrien si el pagament l’efectués directament l’empresa.
Segons el Tribunal Suprem, qualsevol altra interpretació provocaria que la persona treballadora percebés una quantitat superior a la que legalment li correspon i situaria l’empresa en una posició més perjudicial que la derivada de la mateixa resolució judicial.
La resolució posa de manifest les conseqüències que pot tenir per a l’empresa no practicar aquestes retencions en el moment del pagament. La normativa obliga el pagador a ingressar a Hisenda les retencions d’IRPF i a efectuar les corresponents cotitzacions a la Seguretat Social. Si aquests descomptes no es practiquen quan correspon, l’empresa continua sent responsable del seu ingrés, pot haver d’assumir interessos de demora i fins i tot sancions administratives derivades de l’incompliment de les seves obligacions tributàries i de cotització.
Per aquest motiu, el Tribunal considera que executar una sentència no pot comportar una càrrega superior a la prevista legalment per a qui ha de satisfer el pagament.