La coneguda doctrina de l’anomenat “efecte Llàtzer” és una construcció jurisprudencial que permet reactivar l’acció d’acomiadament un cop transcorregut el termini general de 20 dies establert per la normativa laboral.
La sentència, de 4 de desembre de 2025, reforça el criteri segons el qual el còmput del termini per impugnar un acomiadament pot quedar en suspens quan el cessament de l’activitat empresarial no constitueix una extinció real, sinó una interrupció aparent o fictícia, especialment quan posteriorment es reprèn l’activitat en condicions substancialment idèntiques. En aquests supòsits, la jurisprudència entén que es produeix una “reactivació” de l’acervo contractual existent amb anterioritat al tancament formal del negoci.
El Tribunal recorda que aquesta doctrina permet “ressuscitar” accions que, en principi, es considerarien caducades, sempre que es constati que el cessament empresarial va operar en frau de llei. La represa de l’activitat, amb continuïtat en l’estructura empresarial, la plantilla o la identitat del negoci, posa de manifest que no hi va haver una extinció definitiva de les relacions laborals, sinó una suspensió encoberta.
D’acord amb aquest criteri, la possibilitat de reactivar l’acció d’acomiadament podria estendre’s fins a un any des del cessament aparent de l’activitat, termini que la jurisprudència ha anat delimitant com a marge temporal raonable per a l’aplicació de l’“efecte Llàtzer”. Aquesta interpretació ja havia estat avalada per resolucions anteriors del mateix Tribunal, consolidant una línia jurisprudencial coherent en aquesta matèria.
La doctrina resulta especialment rellevant en aquells casos en què l’empresa pretén donar per extingides les relacions laborals mitjançant un tancament formal que, en realitat, no respon a una causa objectiva real. En aquests escenaris, el transcurs del termini de 20 dies no actua com a obstacle insalvable per a la defensa dels drets de les persones treballadores.